“O frondes virga,

in tua nobilitate stans

sicut aurora procedit:

nunc gaude et letare

et nos debiles dignare

a mala consuetudine liberare

atque manum tuam porrige

ad erigendum nos.”(1)

Hildegard von Bingen, Symphonia armonie celestium revelationum.

Nommer Femme belle de jour és l’obra amb què la fotògrafa Núria Martínez Seguer participa en la mostra col•lectiva PassARTdís, comissariada per Teresa Camps, i realitzada en el context de commemoració del 50è aniversari de la Universitat Autònoma. Institució amb la qual l’artista manté una especial vinculació ja que, en la dècada dels noranta, el Departament d’Art de la Facultat de Lletres li va oferir l’oportunitat de donar a conèixer la seva òpera prima en l’experiència compartida de Tot l’espai, on l’art va envair l’àmbit universitari.

Nommer Femme belle de jour (2010-2018), en aquesta mostra representada a través de dos díptics, és una obra viva. Un conjunt visual, que en continu procés des del 2002, no ha deixat de créixer, sempre fidel a la immersió en el món interior de l’artista, sempre evolucionant en paral•lel a ella. L’obra està configurada per una trentena de fotografies de gran format quadrat, en color i en blanc i negre, realitzades mitjançant un gran ventall de tècniques que van de la fotografia analògica a la digital, de la polaroid a l’scanner. Es tracta d’una successió d’imatges fragmentades, calidoscòpiques, realitzades des d’una sorprenent miscel•lània de punts de vista i amb diferents graus de definició, que partint de l’àmbit de la biografia personal generen un colpidora reflexió sobre l’ens femení. És aquí on la fotografia intimista i autobiogràfica de Nan Goldin esdevé un clar referent de la seva obra. Una artista americana que fa de la fotografia no només un mitjà de documentació de la seva pròpia història sinó també la seva forma de reafirmar-se i aferrar-se a la vida.

Com podem apreciar en els dos díptics presentats a la mostra, Nommer Femme és una obra per la qual un torbador lirisme s’escola a través de multitud d’imatges de caire simbòlic que articulen un polisèmic discurs de les experiències vitals de l’artista i on allò més íntim sembla fer-se públic a ulls de l’espectador, amb una complexitat que tant el pot atrapar com allunyar. Es tracta d’un conjunt visual configurat a partir d’imatges de fruites, objectes o paisatges que esdevenen metàfores de la feminitat, de la fragilitat de la bellesa, de la pèrdua i absència d’un ésser estimat, del trasbals d’una malaltia o de la natura efímera de la vida.

És el cas d’una branca de roser del patí familiar, evocació nostàlgica d’una infantesa presidida per la figura matriarcal de l’àvia, que torna a aparèixer significativament en l’evolució més recent de Nommer Femme. És aquest un element equiparable, per la seva força simbòlica, als atributs de frondes virga del poema musicat de l’artista alemanya del segle XII Hildegard von Bingen i que, tanmateix, remet a certs gravats que il•lustren les idees dels alquimistes dels segles XVII i XVIII, Robert Fludd i Abrahamm Eleazar, en els seus respectius tractats Summum bonum (1629) i Uraltes chemisches Werk (1760). Però, alhora, les esmorteïdes flors del patí són també una metàfora del marciment de la natura domesticada, sotmesa, símbol de la consciència, que evidencia la victòria de l’irracional, de la natura salvatge.

Altres imatges d’important càrrega simbòlica en l’obra de Núria Martínez Seguer són les fruites, protagonistes indiscutibles dels dos presents díptics. Per una banda, la imatge del plàtan que, com apunta el crític d’art Pierre Grison (2), sovint fa al•lusió a la fragilitat i inestabilitat de les coses que cal desestimar; però, aquí la fruita ens apareix desproveïda del seu interior i amb la pell cosida mitjançant un bast cordill, com si l’artista pretengués recomposar el record d’allò perdut. El plàtan cosit, amb la juxtaposada textura rugosa, esdevé metàfora de la cicatrització del passat com l’evocada per Zoe Leonard a Strange Fruit (1992-1997), instal•lació on, mitjançant el cosit de peladures de fruites, l’artista americana al•ludia a la pèrdua d’un amic estimat.

En un segon díptic, l’artista ens posa en diàleg la imatge d’una magrana i un nu de dona, generant un nou discurs sobre la feminitat, sobre les diverses formes d’expressió i transmutació del cos femení.

La magrana, imatge d’una potent polisèmia que apareix reiteradament a Nommer Femme, se’ns presenta ara, oberta, en natural simetria, mostrant explícitament les seves llavors i esdevenint símbol de la fecunditatde la natura i de la dona, significació propera a la magrana de Peter Greenaway a The Draugthstman’s Contract (1982) i alhora, metàfora del cicle de la vida i la mort a través de la multiplicitat dels seus grans.

Nommer Femme belle de jour de Núria Martínez Seguer és una obra en la qual la fotografia, com element evocador de passatges vitals i de l’inconscient de l’artista, esdevé un mitjà de cicatrització de les pròpies ferides i, simultàniament, de nova eclosió d’aquestes, motiu pel qual continua sent una bella i emotiva obra en procés.

Mercè Martínez Seguer

Historiadora i Critica d’art.

NOMMER FEMME BELLE DE JOUR.

Art Book/Llibre d'autor. Any 2010.

Col·lecció Cuarto Oscuro Nº09.