0:00

éphémère_video installation by Nuria Martinez Seguer. (Barcelona, 2013©).

Date

“Tota dona de natura reial

té un país secret que li és més ver

que aquest pàl•lid món extern:

a mitjanit quan el silenci l’envolta

deixa de banda agulla o llibre

i el visita d’amagat.”

M. Mar Bonet, El país secret.

Éphémère és l’obra amb què l’artista Núria Martinez Seguer participa en la col•lectiva Efímer Femení de la Universitat Autònoma, exposició comissariada per Teresa Camps que s’inscriu en el Festival Mirades de Dones 2013, i amb la qual, després de vint anys, l’artista torna a l’escenari expositiu d’aquell entusiasta Tot l’espai (1993) que li va oferir l’oportunitat de donar a conèixer la seva obra fotogràfica més primerenca.

La present obra encavalca en una trajectòria artística iniciada a principis dels noranta amb l’exploració de l’expressivitat del cos humà, com va ser el cas de Diàlegs extrems (1994). Seguiren obres on el tema de la marginació va esdevenir l’objecte de les seves fotografies: la marginació sexual de la dona al Tercer Món, epicentre de Spongia (1994), la marginació mental, argument de Lo fou (1996) i, com a colofó final d’una personal trilogia, la marginació racial de Khaya (1998). En la següent dècada, el ventall temàtic de la seva obra s’amplia amb la boxa, del present o del passat, tractada sempre amb una emotivitat hereva del contacte directe de l’artista amb els artífexs de la història d’aquest esport; sensibilitat, que amb la duresa del ring, genera sempre una impactant dicotomia: El silenci de la boxa (2006) i Soul Round (2012).

Paral•lelament a aquesta diversitat temàtica, hi ha en l’obra de Núria Martinez Seguer un fil conductor continu que, en major o menor intensitat, sempre es fa perceptible en les seves fotografies: és el fet de beure de fonts íntimes i personals, de vegades quasi autobiogràfiques, que aporten al seu art la dosi justa de torbament que atrapa l’espectador i l’emociona. Aquest és el cas de Nommer femme belle de jour (2010) i l’actual Éphémère (2013).

Éphémère se’ns presenta com un inquietant díptic, generat a partir d’una instal•lació fotogràfica i un audiovisual, on l’artista sembla desvelar-nos les seves pors més personals i pretesament efímeres, com la colpidora buidor per la pèrdua d’un ésser estimat o la temuda irrupció d’una malaltia capaç d’anul·lar l’ens femení.

Una miscel•lània d’imatges en blanc i negre, contingudes en petites caixes de llum, configura la instal•lació d’Éphémère, que esdevé metàfora fragmentada d’un viatge cap al món interior de l’artista, cap el seu personal país secret, on allò privat sembla fer-se públic als ulls de l’espectador. Però, tot i que una càlida llum s’esforça en fer visible aquesta exploració de la intimitat, aviat ens adonem que en realitat es tracta d’una revelació encoberta, velada per la matèria, la cera, i pel concepte, el contingut simbòlic de les imatges. Si per una banda la juxtaposició de la cera texturitza les fotografies, aportant un sentit sinestèsic a la percepció de l’obra, per altra, les múltiples metàfores i al•literacions generen una pluralitat de lectures.

En una quadrada geometria que potencia, al•legòricament, el caràcter femení de la instal•lació, cada petita capsa conté la imatge d’un element evocador tant de passatges vitals, com d’indrets de l’inconscient que viatgen amb l’artista generant sentiments intensos.

Una fotografia batent és, sens dubte, l’autoretrat d’una fictícia mutilació de la feminitat. L’artista, partint de l’aflicció física i amb la reiteració de la seva imatge invertida, ens al•ludeix al mirall absent, a la mítica porta que només l’ànima pot traspassar, com l’Alícia de Lewis Carol. En diàleg amb aquestes imatges trobem ecografies de pits que emfatitzen la por a la pèrdua feminal. D’altres fotografies suggereixen, també, la fragilitat de la bellesa i la fugacitat de la vida, com la calidoscòpica imatge de plomes en aparent levitació.

Tanmateix, l’expressió del desig sensual i de prosperitat, la reconeixem en la presència de fruites i fulles, mentre que el desig d’immortalitat es percep en el contenidor de fusta dels codonys, metàfora de l’àvia, figura matriarcal, protectora i omnipresent en la vida de l’artista. Sincronies visuals són també la fotografia de la gerra de vidre, emblema del saber, i segons Jean Chevalier, contenidor de coneixements secrets i de revelacions futures, i la radiografia de la columna vertebral, imatge simbòlica de l’afirmació d’un mateix, fet d’especial rellevància en una sempre complexa adolescència.

Aquestes imatges ambivalents, que pretenen traslluir una intimitat celada, enllacen amb l’audiovisual que completa la peça Éphémère, on una neguitosa imatge ecogràfica i una inquietant música són els mitjans que utilitza l’artista per transmetre les seves angoixes, no deixant indiferent l’espectador i aportant-li una sensació de torbació. I és que, com afirma l’artista belga Marie-Jo Lafontaine, “el vídeo té una mirada més íntima que el cinema. Mira a les coses, a la pell. El vídeo és la sensualitat de la matèria”.

L’Éphémère de Núria Martinez Seguer esdevé als nostres ulls una emotiva vanitas de la natura fràgil i efímera de la vida.

Mercè Martínez Seguer

Historiadora i crítica d’art.